Tots dos viatgen a la Polinèsia en distintes circumstàncies i amb deu anys de diferència, però es dóna la casualitat que els dos s'acabaven de casar, amb les respectives parelles, i fan el viatge de noces a Tahití.

ELS NUVIS

Aurora Bertrana, el 1926 amb 34 anys, residia a Ginebra i es casa amb Denis Choffat. Buscant una nova vida i nous horitzons s'instal·len a la colònia francesa de Tahití durant tres anys. Fruit de l’experiència va publicar Paradisos oceànics (1930), que ella mateixa va traduir al castellà, Islas de Ensueño (1933). Més tard va escriure diversos contes i novel·les oceànics.

Josep Maria de Sagarra, el 1936 amb 44 anys, fuig de la guerra i es casa a l'exili a Paris amb Mercè Devesa. Amb el regal de Cambó fa un llarg viatge de noces de set mesos a la Polinèsia francesa tot esperant que el món canviï. Mentrestant, escriu el llibre de poesia Entre l’equador i els tròpics (1938) i el llibre de viatge La ruta blava, publicada en versió castellana el 1942, traduït per ell mateix amb el títol El camino azul, i pòstumament en versió íntegra catalana el 1964.

Encara que tots dos són en viatge de noces, no traspua cap sentiment envers les seves parelles. Bertrana sembla que viatgi sola i no diu res del seu marit. A les seves memòries l’anomena sempre amb un distant Monsieur Choffat. Aleshores ja vivien separats, però durant els primers anys van viure una relació apassionada. Sagarra la menciona fugaçment com «la meva dona i jo». Només surt el seu nom d’amagat com a padrins en el bateig d’una noia que li posen Guillemina, Josefina, Maria de la Mercè. Robert L.Stevenson i Jack London també van viatjar amb les seves dones, Fanny i Charmian, i en els seus relats sempre hi són presents.

Bertrana s’entendreix amb el maridatge d’uns maoris. Els preparatius els troba dignes de Canaan. En canvi, per Sagarra és una orgia de torrats que havien vingut a casar la noia o a matar el porc. Durant el viatge coincideix amb una altre parella de nuvis, però no participa del seu entusiasme: «sembla que vagin encerclats de boira, untats de desig i consumits de febre [...] tan de bracet, tan enganxats l’un de l’altre, tan absents, que sembla que tot el que viuen sigui una còpula sense acaballes [...] Aquestes pobres criatures pàl·lides, nebuloses, desfetes de desig [...] probablement aniran a fondre la cera del seu cor sota la sang calenta d’una flor d’hibiscus. Aniran a morir, segurament». Sortosament no va ser així. Encara que no diu qui són, es tracta de Thor Heyerdahl en la seva primera aventura a Fatu-Hiva abans de fer-se famós. És la mateixa illa que a Sagarra li fa «l’efecte de l’illa del Purgatori».

LA LITERATURA

Heyerdahl, en el relat del seu viatge, diu que tots els que van a Tahití tenen ganes d’escriure un llibre. Això és el que li va passar a Bertrana trencant l’oposició del seu pare, l’escriptor Prudenci Bertrana.

Una constant en aquesta literatura són les referències als exploradors i escriptors precedents, encara que francesos i anglesos moltes vegades s’ignoren mutuament. Melville recorda Cook, Loti a Bougainville; Stevenson i London segueixen els passos de Melville, i Segalen els de Loti i Gauguin. Malgrat que els dos catalans són francòfons, i a més Bertrana, que va mantenir la nacionalitat suïssa, escrivia també en francès, recorden tant els francesos com els anglesos.

Bertrana explica que un dia Monsieur Choffat va arribar a casa amb la novel·la Le mariage de Loti. La va llegir en un dia i al poc temps ja eren a Tahití. Aquest llibre també va canviar el destí de Paul Gauguin mentre estava fent plans per anar a Madagascar. Més tard Bertrana escriurà un conte sobre un gall anomenat Loti «en honor al creador de la cèlebre novel·la de feliç memòria», i un altre d’un gat anomenat Oviri, salvatge, sobrenom que va adoptar Gauguin.

Sagarra demostra que també l’ha llegit copiant la llegenda de les quatre llunes, i afirma que «Pierre Loti va descobrir aquests paradisos». Ve a dir el mateix de les pintures de Gauguin que «han contribuït més que res a crear la llegenda plàstica de Tahití». En una poesia el tornar a citar: «entre les flors de vellut i boques xates,/ t’he vist, en les pintures de Gauguin,/ esclat de verds, morats i xocolates». En fa un resum de la literatura explicant que «els navegants crearen la llegenda paradisíaca», desprès Stevenson, Loti i London li donaren consistència literària, i «més cap a nosaltres, Joseph Conrad i Somerset Maugham han recollit tot el picant, tot el podrit».

Bertrana desitja tornar «al suau romanticisme dels temps de Stevenson, de Bernardin de Saint-Pierre». L’obra d’aquest últim es situa a l’illa Maurici, lluny de Tahití, però es pot considerar precursora de la literatura romàntica de les mars del sud. A Peikea descriu les mateixes sensacions contraposades que es respiren a Typee de Melville: «somniaven en les verges brunes dels petits paradisos caníbals [...] Però s’espaordeixen encara en recordar [...] els guerrers marquesans, alts i ferms, nus, tatuats i ferotges. Barreja de sensacions profundes: voluptat i desig, curiositat i por!». Desprès escriurà uns contes que recorden l’ambient de Jack London.

En canvi, Sagarra es recorda dels personatges de Conrad, barreja de pells, d’olors, d’idealisme, de misèria. «Conrad pur!», exclama. I els missioners són «els terribles puritans que Somerset Maugham ha dibuixat tan bé en un llibre, L’Arxipèlag de les Sirenes». Es tracta de la traducció francesa de The Narrow Corner (1932).

Menys entusiasme mostren tots dos amb els escriptors que troben durant el viatge. Sagarra coneix, a banda de Heyerdahl, a Alain Gerbault, el primer en fer la volta al món en solitari, i crític amb la colonització de la Polinèsia. Afirma «jo he llegit els quatre llibres de Gerbault», però no li té cap simpatia per les seves idees i el qualifica de «rescalfat de Nietzsche [...] a l’altura de qualsevol mestre vegetarià [...] afectat de franciscanisme misogin». Possiblement és un dels llibres de Gerbault, on barreja Wallis, Cook i Bougainville a la mateixa badia, que l’indueix a l’error d’afirmar que Bougainville va desembarcar a Punta Venus. Eren els anglesos qui utilitzaven aquesta badia, en canvi l’estada del francès va destacar per no trobar un bon ancoratge que el va obligar a estar-se pocs dies. Així i tot, cita dos paràgrafs del Voyage de Bougainville.

Per la seva banda, Bertrana coneix a Zane Grey, famós pels seus llibres de l’oest americà i afeccionat a la pesca. En aquells moments estava escrivint Tales of Tahitian Waters (1928). Diu que «no hi havia manera d’entendre’ns», i només aconsegueix un autògraf. Es mostra irònica amb l’escriptor quan prepara un muntatge per filmar un poble que fos «digne de la ploma de Loti i de Stevenson i dels pinzells de Gauguin».

Una altre constant a la literatura de les mars del sud és la incorporació de paraules polinèsies. Algunes han esdevingut universals a través del francès i l’anglès, com tabú i tatuar. Bertrana, que va a arribar a aprendre tahitià, es permet incorporar alguns diàlegs en aquesta llengua i, al final del seu relat, afegeix unes notes explicant algunes paraules. Amb el seu punt de vista femení distingeix una vahiné, dona maorí, d’una cortesana. En canvi per Sagarra, des d’un punt de vista colonial, una vainé és una prostituta. Els dos autors incorporen a la literatura catalana i espanyola una paraula inèdita: pareo o pareu, el vestit tradicional tahitià. No serà fins a finals del segle XX que s’estén el seu ús.

DEL MEDITERRANI AL MEDI OCEÀNIC

Tots dos mostren una especial sensibilitat a l’hora de captar els paisatges i, Bertrana especialment, les postes de sol i la llum de la nit. El caràcter mediterrani, on tot és a mesura humana amb un clima i un paisatge de matisos sense extrems, els porta a complaure’s en la descripció dels detalls de colors i llums, sense la saturació de Gauguin ni el enlluernament de Sorolla.

Sagarra: Tot això és d’una bellesa incomparable, de vegades tot és perfecte, tot obeeix a una poesia i a una sinceritat sense màcula.
Bertrana: Els ulls són meravellats d’una tal riquesa de color [...] els tons del cel i de l’aigua són infinitament subtils.
S: Reflexos de llàgrima de núvia.
B: Claror vibrant [...] lluïssor tremolosa.
S: Harmonia d’indigo, morat i verd de crom, ratllada per llampecs lluminosos d’ocres i taronges.
B: El sol daura les muntanyes avellutades [...] Tons moradencs i d’un verd lletós clapegen l’aigua.
S: Desmai líquid de sofre i menta.
B: El verd de la vegetació semblava pintat de nou, encara moll i lluent de vernís.
S: Verd oliva oliós i envernissat.
B: L’aigua es tenyia d’una verdositat d’òpal [...] es feia més maragdina, fins arribar a la tonalitat d’un pur safir.
S: Cristalls de maragda aclarida [...] Gris de platí lleugerament nacrat.

Un altre color molt especial és el de la pell de les maoris. Ja els primers exploradors fan esforços per descriure aquestes indígenes desconcertants. Per La Pérouse és color morè rogenc algerià; per Melville, color oliva del sud d’Europa; Loti, ambre com els gitanos; i Gerbault, bronzejat de Sevilla. Els dos catalans en donen un nou punt de vista. Bertrana s’aproxima a les descripcions de Gauguin: «daurat com un fruit [...] porta el sol dintre la pell»; però va més enllà al descriure un «coure brunyit [...] escantellat de lluna». Per la seva banda Sagarra descriu una dóna de pell de color «vermell escalfat, tirant a cafè, adormit sobre una seda una punta grassa», noies amb «cuixes de mortadel·la torrada», i un «homenàs de color de panses i figues».

El caràcter mediterrani de Sagarra es destaca quan descriu els fruits de la terra. «Jo havia somiat aquesta illa com la dolçor d’una fruita [...] M’havien dit que aquí només havia d’estirar el braç i em caurien a la mà els espècimens més adorables de la dolçor vegetal». Però no troba res com un gotim de moscatell o una pera de Puigcerdà. Les seves descripcions són inequívocament mediterrànies: «almívar encantat [...] sentor de garrofa madura, de most quan trenca la bullida [...] glopada d’un gra de moscatell glaçat [...] mandarina incandescent [...] verd tendre d’estirabecs». Sembla que s’enyori quan diu que el moll de Papeete li recorda Banyuls, i que, acostumat a les patges de la Mediterrània, aquest mar és una enganyifa «que les milionàries americanes fan servir de bidet».

Aquest contrast amb el tròpic torna a sortir amb el fenomen del raig verd de les postes de sol. Feia uns anys que Jules Verne n’havia escrit un llibre. Bertrana el descriu amb la seva sensualitat, i Sagarra, que el «considerava una meravella del tròpic», el veu en el viatge de tornada a l’estret de Gibraltar. Acaba afirmant que «quan anem pel món, el desig de la novetat i el desig de la caça d’exotismes ens posen unes falses ulleres davant dels ulls».

EL PARADÍS

Sagarra es pregunta si ha arribat a l’autèntic paradís. Amb un esperit crític diu que «no vull ser víctima, com tants, del tòpic». Encara que «en la llegenda no tot és absolutament fals», la defineix com un «somni semieròtic i semibeneit». «Una cosa és Tahití com a espectacle i una altra cosa és Tahití com a valor moral [...] el cel promès per una literatura abusiva».

Així com Stevenson desitjava trobar un poble que no hagués estat mai conquerit per César, ni hagués llegit a Virgili, Sagarra confessa que li pesen els prejudicis de tres mil anys d’història. «Sóc esclau de les pedres, dels renecs i dels rams de farigola d’una vella ciutat mediterrània». Acaba afirmant que s’estima més ser afusellat a Europa que morir entre flors a la Polinèsia. És un comentari sorprenent en plena guerra civil espanyola.

En canvi Bertrana diu que «es ací on jo voldria un dia morir». Encara que integrada en la vida colonial, se sent atreta per la cultura maori. És una descoberta que explotarà desprès en conferències, novel·les i contes, i es quedarà amb la etiqueta de viatgera exòtica. «El fet d’anar-hi a guisa de turista em feia horror». Les seves impressions són fetes des d’uns ulls de dona, i se centra a observar els personatges femenins. Això va causar impacte en l’Espanya d’entreguerres, amb seu romanticisme d’amor lliure. «La lluna, la romàntica i sentimental d’Occident, mancada de poetes llagrimosos i de músics romàntics, és aquí [...] sobiranament indulgent per als enamorats. Aquí no hi ha pierrots ni arlequins transcendentals; tot són homes i dones agullonats pel desig d’estimar».

Mentre la sensual Bertrana desitja tornar a l’antic paradís sense civilització, l'irònic Sagarra s’hi moriria si hagués de viure del peix que bada.

BIBLIOGRAFIA

SAGARRA, Josep Maria de. El camino azul: Viaje a la Polinesia. Barcelona: Juventud, 1942.

—. Entre l’Equador i els Tròpics. Barcelona: Selecta, 1947.

—. La ruta blava: Viatge a les mars del sud. Barcelona: Selecta, 1964. [Dins Obres completes. Prosa. Barcelona: Selecta, 1986]

GÓMEZ, Maribel. Aurora Bertrana: Encís pel desconegut. Barcelona: Pòrtic, 2003.

BERTRANA, Aurora. Paradisos oceànics. Badalona: Proa, 1930. [Barcelona: La Sal, 1988 (Reproducció facsímil de la primera edició)].

—. Islas de Ensueño. Barcelona: Iberia, 1933.

—. Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics. Barcelona: Balaguer, 1934. [Alella: Pleniluni, 1980]

—. Ariatea. Barcelona: Albertí, 1960.

—. Oviri i sis narracions més. Barcelona: Selecta, 1965.

—. Memòries fins al 1935. Barcelona: Pòrtic, 1973.

BERTRANA, Prudenci i Aurora. L’illa perduda. Barcelona: Catalònia, 1935. [Barcelona: Pòrtic, 1988].