Quimi Portet
Al 1979 va crear el grup The Dumpers, una poderosa banda de hard rock
de la que també formava part l'excel·lent vocalista australià Rodney Reay. Al
1980, en Quimi va formar Kul de Mandril, un trio que va actuar els anys
80 i 81.
Durant tot aquest temps, en Quimi va sobreviure econòmicament treballant
de soldador, collint patates, dirigint l'esperpèntic programa d' Osona Ràdio
Manos Arriba, o repartint tovalloles en una furgoneta.
Resumeix el seu pas per aquesta constel·lació de conjunts musicals dient que
"sempre és millor un bon grup amb músics mediocres, que una banda
mediocre amb bons músics". I rememora el record deixat pel Gato Pérez,
que en aquest període de vaques flaques animava constantment a en Quimi
a no abandonar el seu propòsit d'obrir-se camí en el rocambolesc món de la música.
Al 1981 va conèixer en Manolo García i es va incorporar com a guitarrista a
Los Rápidos. A pesar de les bones crítiques i de tenir bastants seguidors, el
cert és que l'economia de Los Rápidos no funcionava. Després d'intentar sense
cap èxit enregistrar un segon disc, se'ls va acabar la paciència, i Los Rápidos
van decidir dissoldre's.
Aleshores, Quimi Portet
i Antonio Fidel van començar a fer cançons com a Los Burros. El seu principal
èxit, 
segons
en Quimi, era "una versió burra de la famosa cançó popular Frêre
Jacques. Aquesta era la que ens agradava més. També cantàvem Huesos i alguna
altra extravagància com Bambarieri, una curiosa peça que interpretàvem en un
idioma inexistent".
Al cap de poc Manolo García va ocupar el lloc de cantant, mentre Fidel passava
a dedicar-se a unes altres ocupacions i entraven a Los Burros altres músics.
Després d'uns quants "bolos" al Karma i al Boira, van treure un disc,
Rebuznos de amor, i continuaren amb els seus concerts, amb èxit irregular. Les
actuacions que oferien anaven acompanyades d'una inaudita posada en escena a
base de teles de plàstic, bidons a la manera de tambors, vistoses explosions de
pòlvores de talc i guerres de fums de colors.
Al 1985 l'aventura de
Los Burros es convertí en El Último de la Fila. Quimi Portet i
Manolo García van iniciar una nova etapa en la seva carrera artística. Aquest
mateix any, després d'esforçar-se per trovar una companyia discogràfica que
els fes cas, apareixia Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por
la ventana, i l'any següent Enemigos de lo ajeno.
A partir d'aquell moment i fins el 1996 va començar el no-parar: cinc discs més
de El Último de la Fila (Nueva Mezcla, Como la cabeza al sombrero, Nuevo pequeño
catálogo de seres y estares, Astronomía razonable, La rebelión de los
hombres-rana); un altre disc de Los Burros, el 1987, Jamón de burro; un disc en
solitari d'en Quimi, Persones estranyes, també
el 1987; i unes quantes gires per tot l'Estat (llargues, plenes d'activitat i d'èxits).
Persones estranyes, que
va ser composat, enregistrat i mesclat en 15 dies, contenia deu cançons en
català i dues instrumentals. En Quimi va cantar i tocar diversos
instruments, Antonio Fidel el baix i Àngel Celada la bateria. El disc va ser
produït pel mateix Quimi i per Manolo García. De totes maneres, en Quimi
no va realitzar cap concert de presentació ni gairebé cap activitat de promoció,
ja que el treball amb El Último de la Fila era, en aquells moments, molt
absorbent.
L'abril de 1996 acabava la darrera gira de El Último de la Fila. Després d'un
petit descans, Portet es va tornar a concentrar en "la segona cosa
que més li agrada del món", es a dir, fer música. Els dotze temes, inclòs
un d'instrumental, que composen Hoquei sobre pedres, publicat a finals de
setembre de 1997, va ser el resultat d'uns quants mesos d'intens treball
d'estudi, y va ser molt ben rebut i valorat per la crítica.
Per Lluís Hidalgo, de
El País, és "un disc entranyable amb precioses cançons senzilles";
per Jordi Turtós, Sputnik, "em Quimi torna a portar aire fresc a la
cançó catalana, elèctrica i lúcida"; per en Pep Blai Rock and Classics,
a Hoquei sobre pedres, en Quimi Portet "ens converteix en còmplices
de la senzillesa quotidiana", i "es pot anar descobrint, acord per
acord, estrofa per estrofa, cançó per cançó, que Quimi Portet
és un artesà del pop-rock", per Lluís Gendrau, Enderrock, el disc que
"es convertirà en un dels discos imprescindibles d'una discoteca catalana
(...) Un disc genial creat per un geni de la música. S'hi reflecteix tendresa i
malenconia: sensibilitat. Un disc ple de sentiments".
La revista Enderrock 
el
va seleccionar com un dels 10 millors discos de l'any 1997. En la seva crítica,
diuen que el disc "ens va enlluernar per la frescor que transmetia. El
secret de l'eterna joventut el té Quimi Portet que en aquest disc
ens fa rodar per la seva vida musical des de Kul de Mandril a El Último de la
Fila passant per Los Burros, amb cançons com "Tros de ruc",
"Montserrat" o "La Rambla", que es convertiran i n'estem
convençuts en clàssics de final de segle".
Per altra banda, el setembre de 1998, en la seva edició número X, l'Altaveu de
Sant Boi va destacar la qualitat artística de Hoquei sobre pedres i va concedir
a en Quimi un dels seus premis.
El maig del 1999, Portet
publica Cançoner electromagnètic, el seu tercer disc en català que és, en
certa manera, el primer de la seva carrera en solitari, doncs ara ja no existeix
El Último de la Fila i, per tant, tampoc hi ha projectes paral·lels. Quimi
Portet ha composat tots els temes, ha gravat, produït i mesclat el disc,
posa la veu i també toca tots els instruments. En el disc hi ha quinze cançons
en català més un tema instrumental.
El primer anunci del seu disc apareix a la seva web, inaugurada amb l'estrena
d'un tema del nou disc un mes abans de sortir aquest a la venda. El tema es
titula Insectes dissecats. En aquesta pàgina web es troben les traduccions de
les lletres de les cançons al castellà i a l'anglès, entre altres coses, com
per exemple un concurs mensual.
Com a novetat destacable respecte a la presentació del disc anterior és que
aquest es va presentar en directe la tardor-hivern de 1999-2000.