|
|
|
|
Jo no vaig gosar parlar-te
Els màrtirs, com el vi de bóta, guanyen amb el temps. Per mà d'altri ha emmudit violent l’aire vivent de ton pit: era pujol, s'ha tornat puig antic.
Llum als botxins els manca, molt s'enganyen, car els crims sempre són rel de revolta: més desig de justícia els envolta i els corca un pànic cruel i poca-solta.
Malgrat la mort ton perfil és de déu perenne: per càstig un cadàver viu sempitern que es farà i desfarà. Sé
que tu, sense saber-ho, l’ull ombriu, pressentires ta sort: fongueres neu en els meus ulls, feliços del potser.
|
 |
|
|
|
