El
pianista Tete Montoliu i el cantautor Joan Manuel Serrat, al teatre La Faràndula
de Sabadell, el maig del 1968. Foto: PEP PUVIL Què no faria jo per sentir-lo tocar un blues
Joan Manuel Serrat reviu anècdotes i passions compartides amb el seu "més gran valedor"
El
pianista Tete Montoliu i el cantautor Joan Manuel Serrat, al teatre La Faràndula
de Sabadell, el maig del 1968. Foto: PEP PUVIL
JOAN MANUEL Serrat
CANTANT
El Periódico 2/04/07
Veient per enèsima vegada aquesta deliciosa
pel.lícula que és Hanna i les seves germanes, va tornar a commoure'm i a omplir-me
d'orgull aquella escena en què Woody Allen, revisant els expositors d'una botiga
de discos, atura la imatge en un vinil de Tete Montoliu, en clar homenatge al
més gran dels nostres músics de jazz. Avui, al cap de 10 anys de la seva mort,
recordo el dia que el vaig veure per primera vegada, caminant a les palpentes,
de memòria, pel seu pis del
carrer de Muntaner.
El meu pare era lampista i un dia que el van cridar per fer algun pedaç als
fogons dels Montoliu, em va portar amb ell, i mentre la senyora Angeleta em
donava berenar a la cuina i des del fons del passadís se sentia el senyor
Vicente repetir en l'oboè el mateix passatge una vegada i una altra, en la
penombra deambulava per la casa aquell home jove.
El que més em va cridar l'atenció va ser el seu aspecte sever i cerimoniós.
L'altivesa que s'intuïa darrere les ulleres fosques, en la seva mirada buida,
posada enlloc. Tete va néixer cec i, malgrat això, tocava extraordinàriament el
piano, cosa de gran mèrit en les seves circumstàncies, pensava jo, i això mateix
deia la meva mare i el Jordi, el fill de la rifaire i company seu del
conservatori. Un veí que tocava el saxofon i que un bon dia se'n va anar a
Suècia i mai més va tornar.
Quan vaig tornar a saber-ne alguna cosa, ja era un pianista famós al món i a les
tenebres del Jamboree va acompanyar els meus ardors juvenils, tot just estrenats.
La seva música és la banda sonora d'aquelles hores de voluntarioses carícies
quan, la boca contra la boca i les mans maldestres i curioses sota la roba de la
companya de curs, anàvem descobrint el bep bop i Charlie Parker, alhora que, amb
pressa i sense pausa, el dolç i verinós poder del desig s'obria camí a les
acaballes de la nostra adolescència.
Més tard, quan van aparèixer les meves primeres cançons va ser el meu valedor
més gran i des del seu prestigi deia alt i clar que el Serrat li agradava, sense
sentir-se obligat a puntualitzar ni justificar els seus gustos. Sense haver-hi
d'afegir cap però. Va incorporar molts dels meus temes al seu repertori i al
llarg de la seva vida mai no va deixar de tocar- ne ni gravar-ne.
A la primavera de 1968, junts vam fer una inoblidable gira en què les meves
peces es van vestir de colors nous i de màgics sons. El contacte quotidià ens va
portar a conèixer- nos millor, de manera que l'estimació i les cançons van
créixer plegades. Quants records d'aquella gira en què vaig ser el seu pigall i
confident. Vam debutar al Teatro Campoamor d'Oviedo. Va ser un debut sonat.
Gairebé debut i comiat. Era la nit de la meva reaparició a Espanya després de
l'embolic d'Eurovisió i la flor i nata del Frente Nacional de la Una, Grande y
Libre ens va rebre amb una pluja d'insults i objectes diversos. Malgrat que no
era la seva guerra, fidel camarada, es va mantenir al meu costat amb dignitat,
ferm, assegut serenament davant el piano com un general desafiant les bales
enemigues. Amb quanta dignitat va beure aquell calze d'improperis. Pot ser que
s'hi quedés perquè ningú el va socórrer. Potser. Però tampoc va demanar ajuda i
va seguir al meu costat tot el recital. De tant en tant, entre cançó i cançó,
feia broma: "¡Nano, no fugis ¿eh?, no em deixis sol...!", tirant enrere el cap i
portant la mà a la boca que s'obria, en un gest habitual en ell, entre la
ganyota i el somriure.
Compartíem passions i aficions. Una d'elles, el Barça. El Tete anava al camp.
S'asseia a la cabina amb el Miguel Ángel Valdivieso i més tard amb el Puyal i el
seu barcelonisme el portava, quan coincidien partit i actuació, a tocar amb un
discret audiòfon endollat al transistor i així poder seguir les retransmissions
dels partits. La seva afició era tal que una tarda, tocant a Mollet, mentre al
Metropolitano el Barça s'estava jugant una semifinal de Copa contra l'Atlètic de
Madrid després d'haver perdut a casa 0-1, en ple recolliment coral de Paraules
d'amor, incapaç de reprimir la seva emoció, va deixar anar el piano i va fer un
salt aplaudint i cridant el segon gol culer, per a desconcert del públic que,
ignorant de la situació, es va témer el pitjor per a la salut del mestre.
Quan ens vam separar i abans de retrobar-se amb Peer Wyboris i Erick Peter i
reincorporar-se al seu bep bop, els seus blues i les seves balades, em va fer el
millor dels regals presentant-me el Ricard Miralles perquè seguís ben acompanyat
pels camins de la música. ¡Quantes coses he d'agrair-li al Tete a més de la seva
música! I que quedi clar que el Tete no va ser només un dels millors músics que
ha donat aquesta nostra, pobre, trista i dissortada pàtria (Espriu). Era un
artista, que és una altra cosa. Un creador insubornable, fidel a si mateix i a
la seva manera d'entendre la vida i la música. Un home amb un sentit de l'humor
càustic en un món seu en què no hi cabia ni autocompassió ni complaença.
Recolzat a la barra del Jamboree o el Whisky Jazz, escoltant-lo tocar, era
evident la desproporció que hi havia entre el valor del que un escoltava i el
preu que pagava pel gintònic que ingeria. Sovint penso en ell i, solitari, em
complac mastegant entre dents algun d'aquells tangos obscens que solíem cantar a
duo quan la nit s'esgotava i nosaltres amb ella.
A vegades poso els seus discos i el seu gest absent se m'apareix i m'acompanya.
No sé si al Tete li agradarien els temps que corren i les coses que passen i
s'escolten avui dia, però amb ell, sens dubte, la vida seria molt més rica i
divertida. I si les coses es torcessin, sempre ens quedarien Etoo, Ronaldinho i
Messi per consolar-nos.
Què no faria jo per compartir la nit i unes copes amb l'amic còmplice de llengua
afilada i dits lleugers. Per cantar amb ell coplas gamberres. Què no faria jo
per sentir-lo tocar un blues.
El jazz reivindica Tete Montoliu deu anys després de la seva mort
1. • Festivals i intèrprets de diferents
disciplines recuperen el repertori de l'artista barceloní
2. • "En el món del jazz dels EUA, és com de la família", explica el saxofonista
Jesse Davis
Un
retrat del pianista Tete Montoliu, realitzat el març de 1997, cinc mesos abans
de morir. Foto: JOAN TOMÀS
NÚRIA MARTORELL / ROGER ROCA
BARCELONA 2/04/07
El Periódico.
El jazz segueix en deute amb Vicenç Tete
Montoliu i aquest 2007, coincidint amb el 10è aniversari de la seva mort, el
reivindica amb tota mena de tributs. El 24 d'agost de 1997 es van tancar
definitivament els ulls cecs del pianista barceloní més internacional (dimecres
passat hauria complert 74 anys). Però la seva estela segueix indeleble.
Un dels músics del trio que Montoliu va liderar les últimes dues dècades, el
contrabaixista Horacio Fumero, és el més reclamat en tots els festivals.
L'instrumentista argentí explica que Tete "va demostrar als d'aquí que és
possible fer-se un lloc en l'elit del jazz". I diu que "no és casual que a
Barcelona hi hagi molts i bons pianistes". Com a professor de l'Escola Superior
de Música de Catalunya, coneix bé el planter: "Va ser tan excepcional que el seu
efecte va ser el d'una gran llum que il.lumina i enfosqueix. Va eclipsar els
seus coetanis, però els joves que no el van conèixer se senten alliberats i
interessats per ell".
Sobre el seu llegat, Fumero destaca "la manera que tenia de ser tan gran
professional". "Era molt amic dels seus amics i tenia moltes inquietuds. Llegia
constantment i es gastava fortunes fent traduir al braille llibres de Cortázar,
Borges... tot el que li interessava. Recordo el seu humor àcid quan deia: 'Sóc
negre perquè quan em miro al mirall em veig negre'. De fet, sempre estava
utilitzant el verb veure".
"EXEMPLE A SEGUIR"
Albert Bover, pianista sobre qui van recaure les expectatives del relleu, el veu
com l'exemple de fins on es pot arribar. "L'important és que va ser un jazzman
internacional. Quan era jove, constatar aquest reconeixement ens va animar a
molts a intentar-ho". No obstant, considera que no va marcar l'estil de
generacions posteriors. "No era de crear escola, tocava com ningú el be bop,
però els músics que vam venir després estem influïts per un altre tipus de jazz:
modal, fusió, que a ell no li agradaven". Els dos instrumentistes, sota el títol
de Recordant Tete, tenen multitud de bolos per Espanya.
El pianista gadità Chano Domínguez, que homenatja Tete amb Fumero i també
dirigint el seu propi combo, recorda que la seva viuda, Montserrat García-Albea,
va ser qui li va plantejar tocar temes de Montoliu a propòsit d'aquesta
efemèride. "Em va enviar partitures que no coneixia i em va agradar el seu
llenguatge, de melodies simples. Comparteixo amb Tete la seva concepció que una
peça és només el pretext per improvisar".
Domínguez recorda que la primera vegada que va anar a Nova York i va entrar en
una botiga de discos, el va sorprendre el coneixement que tenien del pianista: "Tot
va ser adonar-se que jo era espanyol i me'n van dir meravelles". En aquest
mateix sentit es pronuncia el saxofonista nord-americà Jesse Davis, que va tocar
en diverses ocasions amb Montoliu als 90: "En el jazz dels Estats Units, Tete és
com de la família".
Lluís Cabrera, director del Taller de Músics, és l'ànima del recital Tete
compositor programat el 7 de juny per Mas i Mas a l'Auditori, amb el següent
repertori: Muntaner 83, Jo vull que m'acariciïs, Apartament 512, Port aeri.
Aquarel.la, Montserrat i T'estimo tant. "Sempre discutíem perquè Tete deia que
no era compositor, i jo li replicava que sí. L'horroritzava reivindicar-se com a
creador, perquè es considerava un jazzman que compon a l'instant". Cabrera
recorda la intensa relació de Tete amb la seva escola: "Va presidir molts
tribunals d'exàmens i va estar molt lligat amb la nostra big band, amb qui va
gravar Orquestra del Taller de Músics amb Tete Montoliu".
EN CLAU DE DANSA
Cabrera li critica "que no donés una empenta a tota aquesta generació que ara té
al voltant de 40 anys; podia haver liderat un moviment més potent". I, a favor
seu, diu que "els va inculcar la idea que no s'havien d'obsessionar amb temes
musicals, sinó obrir les ments a altres horitzons; que si només es dedicaven a
encadenar notes farien música sense ànima".
Sota el lema TThanks for being here (el títol d'una cançó de Tete del disc
T'estimo tant: Piano Solo 28-03-1996), el Festival de Jazz de Tortosa organitza
una exposició amb material i fotos inèdites del pianista, cedides per l'ONCE
(del 24 de juny al 7 de juliol) i estrenarà una obra, coreografiada per Roberto
Olivan i representada per la companyia Aka Moon, centrada en la música i figura
de Tete.
CONCURS EN HONOR SEU
Anna Veiga, gerent de l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna, explica
que aquest any els que participen en L'hora del jazz, memorial Tete Montoliu
hauran superat una prova en què han d'enviar una versió de Tete en el gènere que
vulguin (el termini s'acaba aquest mes). Els guanyadors tocaran cada diumenge de
setembre, a la plaça Rius i Taulet.
I l'última mostra del calendari, el Festival de Jazz de Barcelona, culminarà la
seva programació amb Paquito D'Rivera al Palau. Fins i tot el gran saxofonista
cubà es rendirà a la tardor davant l'enyorat Tete.