LA PASSIÓ DEL SENYOR JESÚS

Aquest resum només vol ser testimoni d'un programa d'aquests únics que surten quan els planetes s'alineen. La cosa és que el programa ha començat amb la calma habitual, i de mica en mica el tema religiós ho ha anat impregnant tot en motiu de la imminent Setmana Santa i de l'estrena de La Passió de Crist segons Mel Gibson.

-Miri, sr. Puvill, vostè que és decendent de jueus...
-Jo...?!
-Sí, clar, que ho porta escrit a la cara.
-Però si...
-Calli i escolti. Miri, vostè parlarà pels jueus i jo, que sóc decendent del cristianisme...
-Ah, vostè és decendent "del cristianisme"?
-Sí, doncs això, que valorarem la pel·lícula del Gibson des d'aquests punts de vista, d'acord?
-Pfff... D'acord.
-Doncs començo jo. Vostès, els jueus, són uns assassins! Per què van matar a Jesús?!
-Ais.

Tot plegat ha acabat amb un final brutal ple de rialles i comentaris afegits de col·laboradors inesperats (vaja, que no els tocava ser-hi!), on s'ha valorat si calia fer programa el proper divendres, Divendres Sant. Conclusió del sr. Puvill: "Si el Plus no passa pel·li porno, jo no faig programa!" I després d'haver parlat de coses com Scooby-Doo 2, Glup o Els fills de la pluja, el programa va acabar així:

-Bon dia, trucava al sr. Plus.
-Bon dia, sóc jo.
-Volia saber si tenen previst fer pel·lícula per a adults el proper divendres, perquè és Divendres Sant i tinc un amic jueu que no voldrà treballar si no es passa el film de la matinada que habitualment vostès passen...
-Ahà...
-I doncs?
-"Tiene ONCE mensajes NUEVOS"...
-Eh?
-Doncs això, que onze.
-Onze què?
-Onze hores de mataró porno.
-Per Divendres Sant?!
-Sí.
-Coi, així el sr. Puvill tampoc vindrà! Aquell no es deixarà perdre la marató!

En ocasió a la 76a cerimònia dels Òscar
de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels EUA...

NO SÉ DE QUIN ÒSCAR EM PARLES! 2004
"L'esperat especial güonderflai del No Sé De Què Em Parles!, Òscar '03"

Tot comença amb una crítica al retard de la cerimònia (és el primer any que s'emet "en diferit"!)... Però aquí no cau l'optimisme! Preciós. Hem fet un programa d'una hora "clàssica" a Ràdio Centelles i d'uns 40 minuts a WWR. L'originalitat de la cosa rau en el fet que ambdós programes contenïen l'innovador "Diari de la cerimònia". La idea consisteix en una mena d'experiment sociològic en el qual en Marc Puvill i en Joan Puig són gravats mentre veuen l'entrega dels premis. El resultat d'això és un resum de mitja hora amb ells dos despotricant i reaccionant espontàniament al que veuen. Genial. I això es va passar a les dues emissores, amanint-ho amb comentaris post-cerimònia depenent del mitjà (a WWR el programa "No Sabem De Què Estem Parlant" dura menys que el "No Sé De Què Em Parles!" de Ràdio Centelles). Resumir una cerimònia en mitja hora és molt dur, però cal provar-ho! I així en resulta un programa molt "mono", a banda d'innovador. Com ja és tradicional, tot al ritme de les músiques i les cançons nominades. Aquesta edició dels premis de l'Acadèmia dels EUA, ha estat la del retorn de Billy Crystal parodiant de nou els films nominats i guiat al muntatge inicial per Jack Nicholson com a Gàndalf, les cançons inicials de Crystal insuperables com sempre, el merescut premi a la bonica Charlize Theron, els avorrits premis guanyats mecànicament per El retorn del Rei, el premi definitiu per a Sean Penn, la frustrant decepció de Bill Murray i el seu mal paper com a perdedor, l'absentisme de Kill Bill Vol. 1, les conyes amb Crystal i Robin Williams sobre la censura del retard de la cerimònia derivada del pit mostrat per Janet Jackson a la Super Bowl (coi de nord-americans restrets!), els xous de la majoria de presentadors de premis com Jack Black o Jim Carrey a falta de l'interès que no proporcionaven els premis (un altre pels "anells", apa!), la "cuqueria" de Liv Tyler (qui sembla que no perdrà mai l'accent èlfic ni aprendrà a aplaudir com un adult), el genial aspecte "deixat" de Peter Jackson i senyora (visca l'anti-glamourisme i el mal gust!), el fabulós swing nominat de Les triplettes de Belleville, les descarades promocions de pel·lícules com la d'Starsky i Hutch, l'homenatge a Bob Hope, el premi honorífic a Blake Edwards i l'entranyable "In Memoriam" on destacaven els noms de Donald O'Connor, Robert Mitchum o John Ritter... En conclusió, una cerimònia molt divertida i amb molts xous, però avorridíssima per la seva previsibilitat. Amb una arrencada genial gràcies al Crystal i un final tristíssim amb sabor a poc a causa de la poca sorpresa dels premis i el lleuger regust a "exageració" que tot havia pres.

En ocasió al XXXVI Festival Internacional de Cinema de Catalunya - Sitges 2003...
NO SÉ DE QUIN SITGES EM PARLES! 2003
"L'any del canvi"

Aquest programa no es va poder emetre per Ràdio Centelles per culpa d'un emissor sobreescalfat que va engegar l'emissora en orris fins el gener. El cas és que els srs. Marc i Joan sí que van fer algun programet especial per a WWR (el primer sobre Sitges que hi han fet). Podem resumir una mica què van concloure o què pensen d'aquesta edició concreta:

Creuen que ha estat l'edició més fluixa dels últims anys amb només dues grans excepcions: Kill Bill V.1 i Zatoichi. Moltes anècdotes (no massa alegres): molta mala atenció a la premsa de categoria "B" (la seva), un argentí atenent a la premsa molt maleducat i mal informat, una data poc atractiva i fatal per trobar allotjament (amb el resultat d'en Puvill i en Puig sense tenir lloc on dormir i perdent de 3 a 4 hores diàries amb el transport, amb la corresponent frustració en descobrir la mala qualitat general del festival que no es valia la despesa de temps i diners), unes rodes de premsa amb massa canvis i poc atractives, massa activitats per un festival que no tenia clar què oferia, més públic que mai i menys llibertat de premsa, problemes constants en el rodatge d'un documental (l'Equip NSDQEP va provar sort canviant gravadores de so per càmeres) i en l'edició posterior, absència de documentació per al seu programa per part del Departament de Premsa (i excés d'informació per a periodistes VIPs els col·laboradors dels quals ja la tenien i hi treballaven), indisponibilitat dels entrevistats a respondre ("Santiago Segura, cura d'humilitat! Si no t'agrada el Tarantino, fes millors pel·lis que ell perquè poguem entendre què coi t'agrada!"), etc. Un any amb massa canvis (un nou Diari del Festival massa friqui, un Brigadoon massa ambiciós i sobreexplotat, una recerca constant del Festival de Sitges de sempre però sense voler perdre el públic...). Una mica desorientat, vaja. I la nova data, de debò que només hi fa que nosa: pocs convidats importants, poc allotjament, pocs establiments turístics, etc. És la nostra opinió, però també volem recordar que no és el primer festival de Sitges que visitàvem, i aquest ha estat el més ambiciós i amb més públic però, per contra, amb menys qualitat quant a contingut i informació facilitada a la premsa. Pensem que volen retrobar l'esperit de l'antic festival dedicat al terror, però el moviment "friqui" que això comporta, i l'aspiració a no perdre posicions ara que havia anat guanyant importància, els han dut a una edició desequilibrada i, pel nostre gust, molt poc interessant. Però és el gust dels qui fem el programa, dels srs. Puig i Puvill, clar! (I de tots els amics que han fet el Festival de Sitges! Gent de TVO, Canal Navàs, TV-Manresa, Catalunya Ràdio...). Animem a l'Àngel Sala a seguir buscant la fórmula, i creiem que l'edició d'enguany ha estat veritablement fluixa. A destacar els problemes del Marc per obtenir acreditació (és un veterà i no el volien acreditar tot i complir tots els requísits!), els habituals convidats més desagradables i prepotents que mai, la poca explotació de l'exposició de torn i el caos automobilístic als verals de l'hotel Gran Melià... Ai, ais... Ha estat l'any del Migoya més totpoderós que mai, el trist disseny del cartell "homenatge a Psicosi", els brillants anuncis de tele sobre l'edició, cicles Calatrava i Chicho Ibànez Serrador, la decepcionant El Cid, la llegenda, l'aprofitat "remake" de La matança de Texas i la seva encisadOOra protagonista (EHEM!), els grans films de Miike (presència del director inclosa), la innecessària Una de zombis, la sobrevalorada Haute tension, la cançonera El detectiu cantant (una miiiiica fora d'època), el bon rotllo del Gorina (cada any més alliberat de la responsabilitat moral vers el destí del Festival que en el passat va dirigir) i els premis més raonables de les últimes edicions (bé, el de El temps del Llop sobrava, eh?).