Comentaris
Sobre Perfum
de tenebres:
ALBERT
CALLS
"(...)
Hi ha un vell argument que diu que la
literatura que s'escriu en català té una manca evident de productes de consum
que puguen arribar a un públic ampli; i sovint, quan se n'ha parlat, s'ha adduït
l'escàs interès mostrat pels autors per allò que es coneix amb el nom de
literatura de gènere. Per això, si prenem aquesta afirmació com a certa, hauríem
de considerar Perfum de tenebres una
proposta original, que vindria a trencar aquesta norma (…). Perfum
de tenebres és un producte recomanable per als amants del gènere i (…)
allò que trobaran serà la saturació dels elements més manits del fantàstic,
d'allò que es coneix per novel·la gòtica, o del romanticisme: cementiris i
psicofonies, joves fantasmagòriques de pell lívida, malediccions assassines,
manuscrits antiquíssims que oculten la resposta a totes les preguntes,
carruatges de cavalls que creuen els carrers de l'omnipresent ciutat de París
en nits de pluja, espiritisme i pactes amb el diable, etc. És a dir, tota la nòmina
d'ornaments i focs d'artifici esperables en un llibre d'aquestes característiques.
En cas contrari, però, podríem anomenar-ho literatura de gènere? (...)".
PERE
CALONGE
"(...)
Perfum
de tenebres és un recull de 6 relats de gènere fantàstic que un cop llegits
deixen el lector levitant lleugerament. Els protagonistes són personatges joves,
alguns dels quals remeten a confessions i fets del món adolescent. Hi ha
present, com a recurs, el mite de la ciutat de París, convertida en algun relat
en Sirap, i també hi ha l'atmosfera de la vila nadiua de l'autor, La Sénia (el
Montsià), que disfressa sota el microcosmos d'una suposada comarca anomenada Àiled
o del poblet de Lloes. Els contes refan llegendes de la presència quotidiana
del més enllà i mostren la predilecció literària de l'autor per la fantasia
tenebrosa, la nigromàntica, l'ocultisme, amb Poe i Lovecraft com a referents de
capçalera, però també amb una reelaboració del potencial tel·lúric en uns
relats on l'autor ha valorat la transparència de dicció i la versemblança
lingüística. (…) Emili Gil, amb aquesta estrena, mostra que és un escriptor
que ha llegit molt i ha paït les lectures. Té el traç, l'agilitat i l'aparent
senzillesa d'un autor veterà. Aquesta impressió segurament l'aporten, en
aquest llibre, uns textos treballats amb cura, ben arrodonits i sedimentats amb
calma (...)".
ANDREU
SOTORRA
(fragment
de l’article Des de París i el més
enllà, publicat al diari AVUI, el dijous 1 de novembre del 2001).
"(...)
Perfum
de tenebres és un petit recull de narracions de terror destinades al públic
juvenil. L'autor tarragoní, Emili Gil, ha aplegat en aquest volum algunes de
les seus peces escrites des de 1995 i que han estat premiades amb Els Lluïsos
de Vila-real, el Josep Trenchs de Vilallonga del Camp o Les Roses de Vilanova i
la Geltrú. (…) Les narracions de Perfum
de tenebres gaudeixen d'un cert aire classicista. De fet, Gil veu de les
fonts narratives de sempre, dels Poe i Lovecraft, tot defugint, però, aquell
terror d'inspiració holliwoodiana que ens envaeix (...)".
FRANCESC
VIADEL (fragment
de l'article Terror de tall classicista. Lletres Valencianes. Revista del llibre
valencià. Número 5, corresponent a la tardor del 2001).
"(...)
És un recull de relats que pretén
ressuscitar el gust per les narracions de terror, per les històries d'esperits
i de tombes. (…) En tot cas, Perfum de
tenebres beu més d'Edgar Allan Poe i de Lovecraft que no pas d'Stephen King.
I reivindica la vigència del terror en la literatura en un moment en el qual el
terror no hi ha que anar a buscar-lo sinó als butlletins de notícies
televisius o a les pàgines dels diaris. (…) Tots (els contes) comparteixen
una atmosfera on l'irreal i el món tangible s'hi confonen. Abunden fenòmens
parapsicològics, dames blanquíssimes, misteris que s'intueixen darrere de cada
paraula, morts que no estan tan morts i vius que no se sap si viuen. I un teló
de fons comú a bastants d'ells: París, amb els seus bulevards plujosos, els
seus carrers impregnats d'una atmosfera subtil i equívoca, els seus llocs
característics: el cementiri de Montmartre, la place de l'Étoile, l'avenue des
Champs-Élysées, la tour Eiffel (...)".
VICENT
USÓ
(fragment
de l’article Espectres i pluja,
publicat al periòdic Mediterráneo de Castellón, Suplement Cuadernos del
Mediterráneo, el 3 de febrer del 2002).
"(...)
Los perfumes que exhalan estos seis relatos
(perfumes de recuerdos, de amapola blanca, de noche de lluvia) se sitúan entre
la fragancia inquietante de los cuentos de Poe y el olor a antigua biblioteca o
salmos escalofriantes de los relatos de Lovecraft. (…) Emili Gil demuestra
toda la vivacidad de una tradición, la fuerza de un género desgraciadamente
poco cultivado en catalán. Cementerios, pactos oscuros, amores inconfesables y
pasiones góticas se mezclan con las numerosas alusiones a Rimbaud, Baudelaire,
Byron o Poe para crear un mundo entre pasado y presente, entre la más precisa
realidad y la pesadilla más inquietante. Las citas poéticas que abren los
relatos dan su melodía a cuentos que saben utilizarlas como telón de fondo
para llevar a los personajes hacia la oscuridad y el terror, hacia los misterios
de la infancia y los viajes a ciudades imaginarias o reales (...)".
MATHIAS
ENARD
(fragment
de la ressenya Perfum de tenebres,
publicada a la Revista Lateral, l’abril del 2002).
Sobre
Misteris
fascinants:
"(...) Qui no s'ha sentit alguna vegada fascinat pels enigmes de la civilització egípcia? O per l'estranya atracció que ens provoca un casalot abandonat prop de casa nostra? Segurament és la curiositat i l'ànsia innata de coneixement que tenim els humans el que ens aboca una i mil vegades a enfonsar-nos amb cos i ànima als abismes desconeguts, cap al misteri. Emili Gil ens proposa amb aquesta sèrie de relats deixar-nos seduir per imatges i histories vinculades íntimament amb arquetips universals, tot iniciant-nos a recórrer un espai on la realitat i el somni es confonen, esdevenint una única existència on tot és possible (...)".
AURELI
PUIGDELLIVOL
Sobre Véra i altres contes cruels:
"(...)
La condició humana és el fil conductor dels
contes, els quals -val la pena insistir- conserven la seua validesa després
dels anys i resisteixen l'embat ineludible del pas del temps, perquè aquelles
coses que sempre han desballestat els éssers humans, aquelles coses que els han
emocionat, refermat inquietat... continuen sent si fa no fa les mateixes: la
mort, l'amor, l'amistat (...) Les històries són narrades amb un llenguatge ric
i expressiu, al llarg de les quals Villiers ofereix i desgrana vessants
insospitades de l'espècie humana, reaccions sobtades o premeditades i
imperfeccions, així com conductes personals que van de la grolleria a
l'amabilitat més pregona (...) Per a Villiers la imaginació és la manera més
autèntica d'interpretar la realitat (...)".
BERTA
RODRIGO i MATEU
