MENDELSSOHN
Biografia
 

ANÀLISI MUSICAL
Simfonia-Cantata
 

ARXIUS FINALE

El detonant per començar aquest treball va ser un encàrrec del Festival de Leipzig al juny de 1840 per celebrar el quadricentenari de la invenció dels tipus mòbils que van donar impuls a la impremta de Gutenberg. Un o dos anys abans, Mendelssohn havia estat treballant en una simfonia en si bemoll purament instrumental, i va aprofitar els seus esbossos simfònics, incorporant fragments de material més anterior donant cos a allò que emergeix com una ininterrompuda simfonia en tres moviments unida a una pseudocantata de nou moviments vocals amb el concurs de cor i solistes. Els textos, escollits principalment de la Bíblia, es refereixen a la lloança a Déu i al progrés humà de la foscor a la il·lustració ( mitjançant la difusió de la paraula de Déu, amb la col·laboració de la Bíblia de Gutenberg)

En introduir el text al terreny de la simfonia, Mendelssohn imitava, sens dubte, a la Novena de Beethoven, qui, al 1824, al final d'aquesta obra havia creat un marc imponent amb solistes i cor per a l'oda "Au die Freude" de Schiller. El Lobgesang pertany a un grup d'altres unions de text i simfonia experimentat al segle dinovè, com ara Harold a Itàlia (1834) i Romeo i Julieta (1839) de Berlioz i la Simfonia Faust (1857) de Liszt, concebuts com intents d'assimilar i alhora reinterpretar la monumental obra mestra de Beethoven.

Malauradament, les òbvies similituds entre el Lobgesang i la Novena Simfonia, van proveir d'un prompte subministrament de municions als detractors de Mendelssohn. En 1849, Richard Wagner, per a qui, la Novena romania com un monument inimitable, comentava, en una poc velada al·lusió: "Però, perquè qualsevol compositor hauria de ser també capaç d'escriure una simfonia amb cors? ¿No podria "el Senyor Déu" ser lloat a la fi, amb una veu solista, desprès d'haver-li ajudat a dur a la vida de la millor manera possible als tres previs moviments instrumentals?". I, en el segle vint, el distingit musicòleg anglès Gerald Abraham qualificava la Simfonia de Mendelssohn com "el més trist intent mai concebut per l'humanal mediocritat, d'imitar la Novena Simfonia".

Però el Lobgesang de Mendelssohn, de fet ofereix molt més que una superficial imitació de la Novena Simfonia. No celebra només l'invent de Gutenberg, sinó també la Reforma i la difusió de la literatura. Per extensió, celebra també la música litúrgica germànica i, especialment, la música sacra de J. S. Bach, i els oratoris de Handel. Per a Mendelssohn, Schumann i els seus contemporanis, Bach representa la font i l'origen de la distingida tradició alemanya. D'aquí, l'èmfasi que posa Mendelssohn en la cantata i en el prominent ús de corals i escriptura fugada, tot elements essencials de l'art de Bach. Finalment, al Lobgesang, Mendelssohn cerca abatre les divisions entre música per a sala de concerts i música per església, estrenant aquesta simfonia a la Thomaskirche de Leipzig, on Bach havia estat Kantor al segle divuit. Al titolar el treball com "Simfonia-Cantata", Mendelssohn intentava crear una nova estructura que abraçès dos gèneres tradicionalment oposats : el sacre i el profà, tot juxtaposant contemporaneïtat amb al·lusions a períodes històrics més antics.

ANÀLISI MUSICAL

Els trombons s'escolten al bell començament en una mena de crida-resposta amb l'orquestra; el tema torna desprès en el desenvolupament del primer temps i en el trio del segon, on hi apareix fent contrapunt a un coral pel vent, anunciant la conversió de la simfonia en cantata. Tot i que aquest tema dels trombons és absent a l'Adagio religioso (el tercer i últim moviment instrumental), retorna amb la revelació de la paraula de Déu al començament del moviment coral de la cantata ("Tot allò que respira, lloï al Senyor") i és presentat novament als compassos finals, reafirmant la unitat del conjunt de l'obra.

La cantata (Nos. 2-10) presenta una estructura complexa que acompanya la progressió textual des de la foscor fins a la llum, quan la paraula de Déu és promulgada. Per marcar el punt mig de la cantata (No.6), la conversió de la ignorància vers la il·lustració, Mendelssohn fa servir un fragment especialment dissonant : en un dramàtic recitatiu, la pregunta "Vigilant : ¿ha passat la nit?" es repeteix tres vegades. La contestació de la soprano, introdueix la desaparició de la foscor al radiant cor que segueix ("La mort ha passat"). Al No. 8, com a emblema de la Reforma luterana, Mendelssohn presenta el conegut coral "Nun danket alle Gott", primer amb el cor a cappella, desprès afegint-hi l'orquestra. Els Nos. 9 i 10, un duet per a soprano i tenor i el culminant cor fugat, ens retornen a la clau del començament i a la idea essencial de lloança hímnica. Amb l'aparició final del tema dels trombons, es tanca el cercle complet, unint les celebracions instrumental i vocal de les tradicions germàniques, la simfonia i la cantata.

R. Larry Todd. Duke University.

Versió catalana : Jaume Prat